A hores d’ara, ja sabem que al llarg de la vida ens enfrontem a diferents etapes. El pas d’una etapa a una altra pot comportar conflictes interns (a més d’externs), que ens demanaran alguns ajustos. Acceptar el conflicte és deixar de fer allò que ja ens avorreix, ens ofega o ens entristeix. Deixar-ho morir. Però aquesta mena de mort engendra vida nova. És un cicle sagrat, al qual totes les persones estem sotmeses. Quan tanquem una gestalt, tan bon punt tanquem un cicle, la vida ens brolla de nou.
Aquest trànsit d’una etapa a una altra és un procés de transformació. En algunes cultures i tradicions anomenen aquest procés un camí iniciàtic. I així neix l’arquetip de l’heroi que surt de viatge cap a terres llunyanes. És a dir, la persona –home o dona- que inicia un procés d’autoconeixement sobre aspectes de sí mateix o de sí mateixa que li són desconeguts.
Quan una persona rebutja –per por, per lleialtats o per altres motius- realitzar “els seus viatges”, quan declina atacar “els seus dracs” o “conquistar(-se) nous territoris”, li sobrevé una gran tristesa i un abandonament de sí mateix. Una buidor interna l’envaeix i la vida perd el seu sentit. És llavors que la necessitat de créixer i madurar –“d’emprendre el viatge”- s’internalitza, es gira cap a dins i s’ataca a sí mateixa. La persona s’enutja amb aspectes seus, amb els altres, o emmalalteix.
No obstant això, quan confiem en les nostres forces -i d’altres, perquè no? de misterioses- les persones som impel·lides a transitar les etapes que la vida ens brinda. Podem lliurar-nos, fins i tot amb passió, als viatges més extraordinaris, conquerir les terres més llunyanes i afrontar els dracs més temibles. Sortir-ne airosos suposa guanyar una força extra, i permet que brolli vida nova. Morim a determinats aspectes, sacrifiquem una part de nosaltres –la falsa, la il·lusòria, aquella que ens obstaculitza créixer- per guanyar-ne una de més gran, una de més madura i autèntica. Esdevenim, llavors, més forts i fortes perquè ens fem més de debò, més reals.
És així que “conquerim nous territoris”, és a dir, que ens donem més espai, que eixamplem els nostres límits, que ens anem desfent de les capes de la nostra màscara. A poc a poc i, si pot ser, amb gratitud. I per tant, també és així que acumulem experiència i madurem.
Hi ha una manera simple de distingir les etapes de la vida reduint-la a dues: un abans i un després. Al llarg de la vida podem experimentar més “d’un abans i un després”. Qualsevol dia és bo per marcar un abans i un després. Per tancar una gestalt i obrir-ne una altra. Per ser frontera entre una vida anterior i una de nova.
Potser, per a mi, avui és aquest dia del mig, una altra vegada.
Montse Voltes
A Vic, 8 de setembre de 2013