Moltes persones van a teràpia perquè volen canviar. Ser com són els provoca dificultats en el seu dia a dia, i per això desitgen canviar. Jo també volia canviar quan vaig començar a fer teràpia.
No obstant, “canviar” pot comportar certa violència, en el sentit que hi ha aspectes de nosaltres que precisament no podem, senzillament i sense més, canviar. Hi ha aspectes nostres que, per moltes raons, han anat quedant petits i immadurs. O aspectes que, en no encaixar amb la nostra autoimatge, reprimim o neguem, colgant-los al fons de la nostra inconsciència. Són aspectes i sentiments que, per poder ser canviats, necessiten abans ser estimats. És a dir, que demanen ser mirats i escoltats en la seva imperfecció, en el seu dolor, en la seva perversió, en la seva petitesa. Aspectes, que abans de res, ens requereixen ser acceptats tal i com són. Llavors, aquesta mirada i escolta incondicional afluixa la tensió i els va transformant. Per contra, mentre els ignorem, pretenent passar-hi per sobre, fins i tot instrumentalitzant intervencions i tècniques terapèutiques, esperant que desapareguin per sentir-nos millors o per assolir el nostre ideal de persona; aleshores, aquests aspectes es tornen tossuts. Es comporten com gossos salvatges i ens empaiten sense descans; s’encaparren a fer-nos la vida encara més complicada. Quan menys ens ho esperem, reapareixen amb tota la seva glòria, fent miques el mur que amb tant d’esforç havíem aixecat per escapar-ne.
La maduresa i el benestar no s’aconsegueixen mirant només les nostres virtuts sinó mirant, sobretot, els nostres gossos, el que considerem les nostres misèries. Quan som capaços d’acceptar-nos tal i com som, de legitimar les nostres diferents maneres de ser, d’estar, de sentir o de pensar, experimentem un gran alleujament intern. Aquest alleujament fruit de l’acceptació, és previ al canvi. I més que un canvi em sembla, llavors, una transformació. Jo crec que anem madurant de forma gradual, a base d’anar assentint a ser qui veritablement som. D’anar incloent, en la imatge interna que tenim de nosaltres mateixos, la diversitat de formes d’actuar, de pensar i de sentir que tenim, completant aquesta imatge. Això passa quan ens posem en disposició d’estimar els nostres diferents jos. Així comencem a fer lloc per acollir, fins i tot, el que més ens disgusta o ens espanta de nosaltres mateixos, i a reconèixer-ho com a part del que som. Alguna cosa es mou dins nostre, sense violència, en assentir al que ens és propi. Alguna cosa s’afluixa, atès que ja no cal lluitar per reprimir ni dissimular res. Ja no és necessari mantenir la tensió per seguir mostrant una imatge il·lusòria de nosaltres. En aquest rendir-se, capitular a ser qui som, facilitem que la veritat es desenvolupi per sobre de la falsedat. I així, de manera progressiva, anem esdevenint més complets i més reals.
Tot camí de transformació parteix d’un assentiment total a la nostra manera de ser. I tal com som, ja som plenament vàlids. No hi ha errada possible en ser com som. Ja som persones estimables. Per aconseguir un major benestar, en lloc d’alienar-nos, cal que dialoguem amb aquelles parts nostres rebutjades, que ens causen disgust o conflicte, que ens desmunten els somnis i ens porten frustració per les oportunitats perdudes, que ens enfonsen en la depressió, que ens omplen d’ira o ens emmalalteixen. Interessar-nos per aquests aspectes de nosaltres mateixos, dialogar amb ells per explorar-los, entendre’ls i conèixer les seves raons des de la curiositat i l’acceptació, relacionar-nos amigablement amb ells (que no controlar-los, reprimir-los o negar-los), és el que veritablement ens va transformant. No esdevenim persones diferents, sinó que, mica en mica, ens anem fent més reals, més de debò.
Com tot en la natura, aquest procés de transformació demana temps i coratge per mirar-nos cap a dins i assentir a les nostres parts temudes. Com els herois dels contes, que abans no troben el lloc on s’oculta el tresor, passen per un munt d’aventures i proves, haurem de cavar profund i embrutar-nos de terra les mans si volem trobar el cofre enterrat. Rescatar el veritable “jo” –l’únic tresor- passa per alliberar aquestes parts de la seva captivitat. Alliberar el gossos salvatges és mirar-los als ulls i reconèixer les nostres ferides, el nostre dolor i els nostres desitjos reprimits.
L’únic camí, doncs, és mirar: mirar i acollir. Mirar la ràbia, l’enveja, l’abús, les injustícies, les decepcions, els trencaments, les pèrdues, els ideals, l’ansietat, les pors, i fer-los un lloc. I també mirar l’èxit, el plaer, la satisfacció, l’abundància… (massa bons, de vegades, per acollir-los a la nostra vida), i fer-los també un lloc. Quan ens alienem d’aquestes vivències, mirant cap a una altra banda, controlant-les per tractar d’evitar el seus indesitjables efectes, elles fan com els gossos salvatges en captivitat: borden sense parar i vaguen pel nostre dia a dia, a l’aguait d’un moment de descuit per sortir-nos al pas de manera inesperada. Tal vegada sentim que són capaços de devorar-nos, perquè només aconseguim veure els ullals amenaçadors.
Però si aprenem el llenguatge dels nostres gossos i ens apropem a ells per conèixer-los i escoltar-los, lluny d’atacar-nos, es tornaran col·laboradors. Descobrirem que borden sense parar perquè desitgen desesperadament ser vistos i escoltats, ser reconeguts i tenir el seu lloc entre la nostra secreta prole interna, que també és la seva, perquè són part de la “família”. Són el menyspreat, el rebutjat o el temut de nosaltres mateixos. Mostrar-los el nostre amor -o millor dit, mostrar-nos el nostre amor a nosaltres mateixos-, la nostra acceptació i estima incondicionals fa que, immediatament, aquestes parts temudes i rebutjades cooperin, com gossos fidels, guiant la nostra atenció cap el tresor que portem amagat. Aquesta integració és profundament transformadora, i és la que ens permet desenvolupar noves possibilitats de vida.
La vida és més joiosa quan gaudim de tots els nostres béns i els podem compartir. Llavors, el nostre tresor no para de créixer.
Montse Voltes
Vic, a 21 de febrer de 2014
Bibliografia
Campbell, J. (2001) Las mil caras del héroe. México D.F. Fondo de Cultura Económica
Grimm, W. y Grimm, J. (2011) Cuentos de los Hermanos Grimm, Las tres lenguas. Versión Kindle. Medí
Grün, A. (2007) Transformación. Estella, Navarra. Verbo Divino
De Caso, P. (2003) Gestalt, terapia de autenticidad. Barcelona. Kairós