Una de les coses que més m’impacta de nosaltres, els éssers humans, és la capacitat d’estimar. La ciència contempla que, al llarg dels segles, les branques d’homínids que es mostraren més cooperatives i amoroses entre els seus membres són les que evolucionaren. És per això que a molts de nosaltres –i cada vegada som més- ens sembla imperatiu deixar de banda certes maneres manipulades d’entendre l’amor, que ens alienen de la nostra veritable naturalesa amorosa i ens fan actuar més aviat de manera irresponsable. Per exemple, prendre l’amor com una simple i mera emoció, o com una idea romàntica, o com un ideal o una virtut que, com tota virtut, ens resulta inassolible. A molts de nosaltres se’ns fa urgent entendre què és realment l’amor, sense edulcorants ni ideals, i poder viure en els valors fonamentals de l’amor per la conservació i el bon desenvolupament de la vida. I no només la humana.
Sembla, doncs, que sobrevivim estimant-nos. Llavors, què és estimar? Diu H. Maturana (1) que els humans som éssers biològicament amorosos i que estimar és relacionar-se amb un altre considerant-lo com un legítim altre. B. Helllinger (2) ho explica segons uns ordres que reconeixen un lloc de dignitat i de respecte per a cada persona integrant d’un sistema. F. Perls (3) ens va deixar una mena de pregària on exalta la llibertat de ser un mateix sense assimilar-se a la voluntat d’un altre (4). Dit a la meva manera, síntesi de la comprensió de les anteriors, estimar és acceptar l’altre tal com és, validant la seva peculiar manera de fer, de sentir i de pensar, diferent a mi (biològica, social, ètnica, religiosa o ideològicament). Reconèixer que és únic i irrepetible i que, per aquesta raó, té un lloc en tots els sistemes als quals pertanyi.
D’acord amb Maturana, l’amor és més que una emoció. Seria una conducta-relació inherent a la vida, i assenyala que estem dissenyats per actuar entre nosaltres amb confiança i de manera amorosa. Raó no li falta, quan posa com exemple que tota criatura neix amb la confiança que hi haurà una mare (jo afegeixo: no necessàriament la biològica) que el sostindrà als braços i cuidarà de la seva vida. Si no és així, es mor. Quan no ens relacionem d’aquesta manera ens estem negant o rebutjant i, en conseqüència, ens estem agredint. Així, allò que s’oposa a l’amor és l’agressió, entesa com una violència que podem dirigir als altres o que girem cap nosaltres mateixos cada cop que no atenem el nostre desig o la nostra pròpia necessitat. O cada vegada que ignorem l’altre, que li exigim que faci, pensi o senti a la nostra manera. Aquesta forma d’actuar que no accepta l’altre i el rebutja o el nega, es dóna probablement per estalviar-se el caos que suposa posar-se en empatia. Sentir-se negat o (auto)negar-se és, potser, una de les experiències més doloroses que podem travessar.
Qualsevol altra persona és diferent de nosaltres, i el risc de no entendre-la o de que ella no ens entengui pot pertorbar-nos, pot suposar-nos un caos. Així, sovint sembla més fàcil i ràpid desfer-se de la diferència rebutjant l’altre, o manipular-lo per assimilar-lo en la nostra forma de pensar i d’actuar. Lluitem per imposar la pròpia manera de fer, en lloc d’admetre que la pertorbació que causem nosaltres en l’altre és per a ell una experiència tan vàlida com el caos que ell ens provoca a nosaltres.
Si bé és cert que, de vegades, cal arribar a un consens, no sempre és viable o necessari. Llavors, ens podem acceptar sense posar-nos d’acord? Relacionar-me amb l’altre amb la pertorbació que em suposa no entendre’l, no hauria de ser un impossible, ni tan sols hauria de ser perillós. Justament, tant Maturana com Hellinger o la Gestalt suggereixen que estem biològicament equipats per aquest tipus de relació, i ens animen a desenvolupar i cultivar els recursos i actituds adequades i necessàries per viure dins els paràmetres de l’amor. Un intercanvi en termes amorosos podria contribuir a un enriquiment i un creixement per a totes les parts.
Com puc, doncs, legitimar l’altre? És a dir, com el puc estimar? tractant-lo amb els valors que fonamenten la base de l’amor: el respecte, la confiança, la cooperació. Aquestes són maneres amoroses d’actuar entre nosaltres perquè, quan ens relacionem en un clima respectuós i ens sentim en confiança, ens sabem validats i acceptats, i no ens cal fer esforços per guanyar-nos “el rang d’estimables”. Som lliures d’expressar-nos tal i com som, en la confiança que conservarem el nostre lloc en el grup. És, per tant, en l’acceptació que les persones podem desenvolupar-nos i créixer sanament: “com menor sigui la confiança que tinguem en nosaltres mateixos, menor és el contacte entre nosaltres i el món, i més gran el nostre desig de controlar”, ens alerta F. Perls. (5)
Com podem promocionar aquests valors en el nostre dia a dia? Cultivant aquelles accions i actituds que afavoreixen el respecte i la confiança, així com la cooperació, com són mirar l’altre i escoltar-lo. Aquestes són dues accions senzilles i bàsiques que ens permeten reconèixer l’altra persona. Posant-les en pràctica, legitimem l’altre amb la mirada i l’escolta atenta. Quan aquestes condicions amoroses no es cultiven al nostre entorn, ens podem tornar violents, o posar-nos malalts, fins i tot ens podem morir. Així som de sensibles.
Hi ha un amor pel qual les persones estem disposades a fer el que calgui: l’amor que tracta d’evitar que un altre membre de la família pateixi. No és bell? No obstant això, Hellinger l’anomena “amor cec” i és el responsable de les implicacions sistèmiques. Aquest és un amor que, malgrat les seves bones intencions, crea tensions en l’entorn familiar. Un clar exemple d’aquest amor són les símptomes que podem manifestar les persones quan, per estalviar-li dolor, carreguem amb els assumptes d’aquest altre membre del sistema. Molt freqüentment ho veiem en nens o nenes que no volen menjar, es fan pipí o caca a sobre, no presten atenció o no volen anar a escola, per exemple. O en adolescents que tenen conductes de risc. En qualsevol cas, els pares no poden encarar assumptes pendents de la seva història familiar. Aquests pares “miren” els assumptes no resolts de la seva vida, i els nens i els adolescents tenen la fantasia que captant l’atenció dels pares, els distrauran d’allò que “miren” i els podran estalviar el patiment. Es tracta d’un pensament màgic, un amor que tanca el ulls a la realitat i no la mira. La realitat és que ningú no pot fer-se càrrec de les històries de vida dels altres, encara que posi la pròpia vida en perill. Cal aprendre a conservar el nostre lloc, i alhora a respectar el lloc dels altres.
No obstant això, quan ens sentim vistos i escoltats, ens afirmem i ens sentim “jo”. El “jo” es reconeix com a tal i es guareix davant d’un “tu”. Allò que esdevé entre nosaltres quan establim converses i compartim experiències és una relació. La relació és l’espai de la transmissió i de l’intercanvi. Les converses, les relacions, la convivència en el quotidià són els canals a través dels quals ens podem transformar, precisament perquè podem mirar i ser vistos, escoltar i ser escoltats, expressar-nos i ser acceptats. És per això que les teràpies funcionen; en aquests contextos, qui som no està mai en joc (o no hauria d’estar-ho), i són només algunes de les nostres conductes les que van a revisió. Amb les converses construïm la nostra realitat; per tant, si canviem el discurs pot canviar, també, la nostra manera de sentir i la nostra manera de viure. La realitat es transforma.
Aprenem a estimar i a estimar-nos, o a agredir i a agredir-nos, en la convivència amb els altres en el dia a dia. Una convivència que tensa les relacions y les crispa generant conflictes, porta inherent la negació sistemàtica de l’amor, que finalment separa i destrueix les persones, i acaba trencant la convivència. Si la convivència es dóna en el marc de la confiança, del respecte i establint relacions de cooperació, les persones involucrades, capaces de sostenir en el diàleg les seves diferències, es desenvoluparan saludablement, conservaran la seva convivència i tendiran a realitzar-se.
Les diferents experiències que podem transitar al llarg de la vida són fenòmens naturals del propi fet de viure –enamorar-se, esdevenir pare o mare, guanyar una fortuna, patir una pèrdua, fer un canvi de residència o de país, casar-se…-. Qualsevol d’aquestes experiències es poden viure des d’aquesta biologia amorosa, un bon amor que mira amb “els ulls oberts”. Un amor que a tot li dóna cabuda, tot ho inclou, no es baralla amb res i, així, tot ho accepta perquè està més enllà dels judicis morals o religiosos. És un amor que pot prescindir de la línia divisòria que distingeix entre el bé i el mal. No es tracta d’un amor que no distingeix entre el bé i el mal, sinó d’un amor que acull tant el bé com el mal per igual. Un amor que no es trenca davant l’adversitat, sinó que creix per poder fer-li lloc. Des d’aquesta amplitud de la que és capaç la nostra biologia amorosa, podem viure una pèrdua igual que vivim l’arribada d’un infant. Amb la mateixa naturalitat, perquè ambdues experiències són part del viure. Acceptant i fent-me càrrec de la meva tristesa, llavors em replego i ploro, de la mateixa manera que em faig càrrec de la meva alegria, i llavors ric i faig saltirons. En acceptar les nostres emocions, també podem ser responsables dels nostres actes.
Per tal que aquest tipus d’amor, que Hellinger anomena “amb els ulls oberts”, es doni, és necessària una atmosfera sense tensions. I perquè hi hagi un clima relaxat, sense tensions, cal que cada membre del sistema ocupi el seu lloc i els vincles siguin clars. És a dir, que tots els membres es mirin i que ho facin amb bons ulls, això és, amb respecte i sense judicis. Per aquesta raó, Hellinger afirma que primer és l’ordre i després ve l’amor. Així, es possibilita la realització de tots els membres del sistema, que poden abandonar un marc més aviat de supervivència i “d’anar fent” per, en paraules de Hellinger, “seguir el seu propi destí”; tal com jo ho entenc: actuar d’acord a qui veritablement som, per seguir el propi camí.
Estimar amb els ulls oberts està exempt d’exigències, expectatives o concessions. És l’amor que mira l’altre amb amplitud. Aquest amor no garanteix una vida fàcil, sense dolor ni contratemps, però sí que assegura viure en congruència amb les circumstàncies.
Així, doncs, per estimar-te, no cal que em caiguis bé, no em cal admirar-te. Tampoc em cal enamorar-me de tu o trobar-te interessant. No cal que t’esforcis per aparentar una mentida, ni jo tampoc. Només em cal mirar-te als ulls i escoltar amb atenció allò que em diguis. Potser no hi estaré d’acord. Potser sí. Les nostres diferències només faran que animar les nostres converses, mentre creixem plegats.
Montse Voltes
Vic, a 22 de novembre de 2013
NOTES
(1) Humberto Maturana (Xile, 1928). Biòleg. Teoria de l’Autopoiesi (amb F. Varela). Pioner en considerar l’amor des d’una perspectiva científica que anomena La biologia de l’amor.
(2) Bert Hellinger (Alemanya 1925). Psicoterapeuta, pare de les Constel.lacions Familiars Sistèmiques. Aborda l’amor des d’una metodologia fenomenològica.
(3) Fritz Perls (Berlin 1893-Chicago 1970). Psiquiatra, pare de la Teràpia Gestalt.
(4) F. Perls va escriure una coneguda pregària gestàltica la qual ha suscitat moltes polèmiques. Diu així: “jo faig el que faig, tu fas el que fas. No vaig venir al món per complir les teves espectatives. Tu no vas venir per complir les meves. Jo sóc jo. Tu ets tu. Si per sort ens trobem serà meravellós. Si no, no té remei”.
(5) La cita pertany al llibre de Sinay, S. y Blasberg, P. (2006) Gestalt para principiantes, Buenos Aires. Era Naciente. pàg. 171, però aquest no indica la font d`on prové la cita de Perls.
REFERÈNCIES
Maturana, H. y Varela, F. (2003) El árbol del conocimiento: las bases biológicas del entendimiento humano. Santiago de Chile. Universitaria.
Cyrulnik, B. (2006) Los patitos feos. Barcelona. Gedisa
(2006) El amor que nos cura. Barcelona. Gedisa.
Hellinger, B. (2001) Órdenes del amor. Barcelona. Herder
(2000) Reconocer lo que es. Barcelona. Herder
Parellada, C. (2008) El amor, un contingente educativo. Article descarregat de www.senderi.org